He de dir que en els últims dies no les tenia totes i començava a posar en dubte el canvi de rumb que prenia la meva vida. Però d’una forma inexplicable els elements s’han anat alineant per donar a l’inici de l’aventura una aparença de camí de roses.
Primer, a l’aeroport de Barcelona, l’amable empleada de Delta, enlloc de renyar-me pels pes desmesurat del meu equipatge, m’ha ascendit a business ja que hi havia overbooking. En arribar a l’aeroport de NYC, la tripulació de l’avió s’ha acomiadat en català (cosa que no havia vist mai abans en els meus múltiples viatges anteriors) i el taxista que em duia de l'aeroport ha acabat pronunciant amb un accent força acceptable “Jo visc a Andorra”, després de mantenir la típica conversa de reafirmació de la sobirania andorrana. Mentrestant, per la ràdio anunciaven les últimes novetats d'en Lebron James: sembla que la gent comença a creure que acceptarà l'oferta dels New York Knicks. Un cop a casa, obro la tele i veig com Puyol salta per donar a Espanya el pas a la final del mundial. I, per acabar-ho d’arrodonir, surto al carrer i me’n dono compte de que al meu barri (East Village) només hi ha gent jove i guapa, i tots els locals desprenen un no sé què que només et dóna ganes d’entrar i disfrutar d’aquesta nova vida.
No obstant tot això, no em deixo endur per lo idíl·lic de la situació i em mantinc a l’expectativa. El curs comença dintre de 5 dies i ja tinc un munt de feina. Vaig a veure si puc recordar com es feien les derivades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada