Caracas

Me'n dono compte de que no tinc temps per escriure. Trist però cert. Els propers dies apareixeran posts més curts. Començant per aquest.

I és probablement molt injust començar la sèrie de posts curts parlant del restaurant Caracas, però què hi farem. El Caracas és un extraordinari restaurant veneçolà situat a East Village que mereixeria una llarga explicació. No puc pas dir que jo tingui una grandíssima experiència en menjar veneçolà, però crec que no em fa falta per poder dir que aquest lloc és un must si es visita NYC.

Tant els entrants com el gran assortit d'arepas val la pena. No he provat els postres (un altre dia parlaré sobre els problemes que els gringos tenen amb els postres), però també tenien molt bona pinta. Per arrodonir-ho, els preus són molt acceptables (cal tenir present que East Village és en general un lloc on es pot trobar molt bon menjar a preus raonables).

A més a més, si teniu pressa poder agafar una arepa to go, just a la porta del costat.

Només un però: prepareu-vos per fer cua si hi aneu en hora punta. Aquest local sempre està ple.

Cap'n Crunch

Sí, encara estic aquí. No m'han abduït... bé, potser sí que podríem dir que NYC m'ha abduït. Durant aquestes setmanes he viscut un munt de coses. He tingut la meva primera experiència amb el sistema sanitari americà, he jugat a futbol a Central Park en el partit més internacional de recordo, he demostrat les meves “habilitats” al bowling, he aprovat el meu primer examen (!), he fet de host en una partida de texas holdem que es recordarà per la meva mala sort, he estat en una festa en un roof top, he menjat tai, japonès, vegetarià, libanès, mexicà... és a dir, moltes coses.

Però és que NYC és així. Sense anar més lluny, avui podria dir que he viscut un típic dia a NYC. Després d'anar-me a dormir a les tantes intentant acabar un treball de negociació, em llevo al matí amb la determinació d'aprofitar el dia per fer tot el homework que porto endarrerit. Me'n vaig a classe, resisteixo, dino un shawarma i enfilo el camí de casa per posar-me a treballar de veritat. Per clar, aquí treballar no és tan fàcil. Pel camí em trobo algú que em proposa un partit de basket. No sé dir que no. Accepto i ja comprometo la meitat de la tarda. Jugo a basket i veig com ha passat el temps, tot i que desentono menys del que hauria pensat. S'acaba el basket i dono per fet que ara sí que podré anar a treballar. Però no, em recorden que és l'aniversari d'algú i que hem d'anar a la happy hour. Hi vaig amb la determinació de prendre només una cervesa i tornar cap a casa, però resulta que hem quedat al City Crab, un lloc famós pel cranc i la llagosta. El que havia de ser una cervesa s'acaba convertint en un sopar de 3 hores on ens cruspim unes bones llagostes. S'acaba el sopar i estic convençut de que ara sí me'n vaig cap a casa. Però sortim d'allí i algú diu que li ve de gust menjar Cap'n Crunch amb llet... surrealista... i aquest algú se'n va a un CVS, compra gots, llet, i el Cap'n Crunch en qüestió (que vindria a ser una mena de cereals d'esmorzar), i ens n'anem a uns bancs de Union Square per fer un got de llet amb Cap'n Crunch... Finalment arribo a casa... són les 22:39. Tot plegat, un típic dia a NYC.