Caracas

Me'n dono compte de que no tinc temps per escriure. Trist però cert. Els propers dies apareixeran posts més curts. Començant per aquest.

I és probablement molt injust començar la sèrie de posts curts parlant del restaurant Caracas, però què hi farem. El Caracas és un extraordinari restaurant veneçolà situat a East Village que mereixeria una llarga explicació. No puc pas dir que jo tingui una grandíssima experiència en menjar veneçolà, però crec que no em fa falta per poder dir que aquest lloc és un must si es visita NYC.

Tant els entrants com el gran assortit d'arepas val la pena. No he provat els postres (un altre dia parlaré sobre els problemes que els gringos tenen amb els postres), però també tenien molt bona pinta. Per arrodonir-ho, els preus són molt acceptables (cal tenir present que East Village és en general un lloc on es pot trobar molt bon menjar a preus raonables).

A més a més, si teniu pressa poder agafar una arepa to go, just a la porta del costat.

Només un però: prepareu-vos per fer cua si hi aneu en hora punta. Aquest local sempre està ple.

Cap'n Crunch

Sí, encara estic aquí. No m'han abduït... bé, potser sí que podríem dir que NYC m'ha abduït. Durant aquestes setmanes he viscut un munt de coses. He tingut la meva primera experiència amb el sistema sanitari americà, he jugat a futbol a Central Park en el partit més internacional de recordo, he demostrat les meves “habilitats” al bowling, he aprovat el meu primer examen (!), he fet de host en una partida de texas holdem que es recordarà per la meva mala sort, he estat en una festa en un roof top, he menjat tai, japonès, vegetarià, libanès, mexicà... és a dir, moltes coses.

Però és que NYC és així. Sense anar més lluny, avui podria dir que he viscut un típic dia a NYC. Després d'anar-me a dormir a les tantes intentant acabar un treball de negociació, em llevo al matí amb la determinació d'aprofitar el dia per fer tot el homework que porto endarrerit. Me'n vaig a classe, resisteixo, dino un shawarma i enfilo el camí de casa per posar-me a treballar de veritat. Per clar, aquí treballar no és tan fàcil. Pel camí em trobo algú que em proposa un partit de basket. No sé dir que no. Accepto i ja comprometo la meitat de la tarda. Jugo a basket i veig com ha passat el temps, tot i que desentono menys del que hauria pensat. S'acaba el basket i dono per fet que ara sí que podré anar a treballar. Però no, em recorden que és l'aniversari d'algú i que hem d'anar a la happy hour. Hi vaig amb la determinació de prendre només una cervesa i tornar cap a casa, però resulta que hem quedat al City Crab, un lloc famós pel cranc i la llagosta. El que havia de ser una cervesa s'acaba convertint en un sopar de 3 hores on ens cruspim unes bones llagostes. S'acaba el sopar i estic convençut de que ara sí me'n vaig cap a casa. Però sortim d'allí i algú diu que li ve de gust menjar Cap'n Crunch amb llet... surrealista... i aquest algú se'n va a un CVS, compra gots, llet, i el Cap'n Crunch en qüestió (que vindria a ser una mena de cereals d'esmorzar), i ens n'anem a uns bancs de Union Square per fer un got de llet amb Cap'n Crunch... Finalment arribo a casa... són les 22:39. Tot plegat, un típic dia a NYC.

Manhattan

Ja ha passat quasi una setmana des del meu darrer post. Una setmana que, per cert, ha estat extremadament intensa.

En primer lloc, ja he començat a la NYU! Els primers dies han estat 100% de networking. Aquí només es té al cap l'hora de la happy hour per fer petar la xerrada i conèixer nova gent. He aprés coses com el beer pong, he estat en un reservat d'un karaoke, he menjat yakisoba al carrer, m'han estampat múltiples marques a les mans (sí, d'aquelles que et posen a tots els locals que vas visitant), he vist un musical de Broadway (American Idiot), he negociat amb una cantant... Bé, una infinitat de coses que mereixeran múltiples posts.

En qualsevol cas, el que sí que puc dir és que l'escola aquí no té res a veure amb els sistemes andorrà i espanyol. Aquí podríem dir que hi ha un 300% de participació dels estudiants a classe i tothom fa els homeworks. Jo diria que soc aproximadament l'últim de la classe, juntament amb la comunitat llatina. L'únic mini-èxit ha estat passar el math diagnostic del primer dia (quer era d'un nivell de parvulari, però bé, tampoc m'he de treure mèrits, tot plegat ve a confirmar que recordo el que vaig aprendre al parvulari...).

Fora de l'escola, m'he endut una bona sorpresa amb el veïnat: adoro East Village. Crec que em costarà molt canviar de barri. Ja veurem. Hauré de fer un bon pensament en aquest tema.

I finalment, no puc tancar el post sense parlar d'algo bàsic: l'anglès! El meu accent no té desperdici i he de reconèixer que és extremadament dur passar les 24h al dia en English. Però sobreviuré (sense perdre l'accent, espero).

Homenatge a Catalunya

Potser algú llegint els posts anteriors podria pensar que la meva separació física de Catalunya m’ha dut també a una mena de separació sentimental. Res més lluny de la realitat. Les meves referències a Espanya només demostren l'aprecii que tinc pel país veí, però això no resulta de cap manera incompatible amb la simpatia que em desperta la causa catalana. I no crec que això sigui cap exercici de doublethink.

Sense anar més lluny, avui m’he apropat a la trobada organitzada pel Catalan Institute of America a l’hotel Roger Smith de Nova York que tenia per objectiu protestar contra la sentència del TC relativa a l’Estatut. Tot i que no he signat el manifest que proposava la North American Federation of Catalan Associations (de la qual el Catalan Institute of American n’és membre), sí que he volgut donar suport a la iniciativa ja que considero que la decisió d’un tribunal no pot prevaldre sobre la decisió d’un poble, sigui on sigui. Crec que la trobada ha estat un èxit, tot i que no s’ha mobilitzat tota la gent que podria. Estic segur de que la comunitat catalana a Nova York és molt més gran.

De tornada a casa, he volgut donar un cop d’ull a la premsa per veure la cobertura que es donava a la manifestació de Barcelona. La veritat és que les imatges són espectaculars, quasi tant com els comentaris.


I el video de El Periódico, val la pena veure'l:

Resulta fantàstic també veure la versió dels mitjans de Madrid, que posen el crit al cel i defensen a ultrança la unitat territorial d’Espanya. Ara bé, res com la següent perla de El Mundo: "Han participado 1.100.000 personas según la Guardia Urbana y 1.500.000 según Òmnium Cultural, la entidad organizadora. Sin embargo, la empresa Lynce ha estimado la partición en unas 56.000 personas. Los datos facilitados por Lynce tienen un margen de error al alza del 15%, que podría elevar el número de asistentes a la marcha hasta 64.400. Aunque esta empresa ha realizado 175 fotos aéreas durante la manifestación, para la estimación sistematizada que arroja un resultado de 56.000 personas, Lynce ha utilizado 15 fotografías, correspondientes a las tomadas durante un barrido aéreo a las 20.30 horas, media hora después de ser desconvocada la marcha.". Molt molt brillants aquests de Lynce...

I el que no té preu són els comentaris en alguns mitjans francesos, que consideren que darrere de tot això hi ha la mà negra de Brussel·les que busca potenciar les regions per debilitar els estats.

Bé, només queda un dia per començar oficialment el meu MBA. Vaig a estudiar una mica més de mates (tot i que estic pendent d'un waiver a l'examen que em podria salvar la vida).

Somni d’una nit d’estiu

Qui m’havia de dir que en els meus dos primers posts acabaria parlant d’Espanya. Però és que avui no ho puc evitar.

Aquesta tarda he decidit donar un passeig per Broadway Avenue, començant a l’alçada de Union Square i baixant fins a Chinatown. I he trigat poques passes en donar-me compte d’un fenomen veritablement paranormal que estava tenint lloc. No parava de veure referències a Espanya i a la selecció de futbol per tot arreu... fin i tot he sentit allò de “Yo soy español, español, español”. Per als més incrèduls, adjunto les següents fotos:















Sí, reconec que en alguna potser hi poso més pa que formatge, però és que feia molta calor i tot plegat em semblava surrealista. I en un sol carrer!!

A banda d’això, la ciutat també viu immersa en la depressió “post-Lebron”. No sé què pensarà el taxista que em duia de l’aeroport el dimecres, però el no-fitxatge de Lebron James pels Knicks ha estat un autèntic gerro d’aigua freda. Què hi farem.

Bé, vaig a continuar estudiant una mica de mates. He de reconèixer, amb una mica de vergonya, que aquest matí he comprat un llibre titulat “Algebra II for dummies”. Sí, sempre havia cregut que aquesta edició de llibres era una autèntica estafa... però era la lectura recomanada al Course Outline i la por a no recordar com es multipliquen els logaritmes ha pogut més que la dignitat.

Del tot indefens davant del hostils imperis alienígenes

L’inici d’aquest bloc coincideix amb la meva arribada a NYC. Després de 13 anys a Barcelona, recupero l’anhelada condició d’estudiant i ho faig cursant un MBA a la NYU Stern School of Business.

He de dir que en els últims dies no les tenia totes i començava a posar en dubte el canvi de rumb que prenia la meva vida. Però d’una forma inexplicable els elements s’han anat alineant per donar a l’inici de l’aventura una aparença de camí de roses.

Primer, a l’aeroport de Barcelona, l’amable empleada de Delta, enlloc de renyar-me pels pes desmesurat del meu equipatge, m’ha ascendit a business ja que hi havia overbooking. En arribar a l’aeroport de NYC, la tripulació de l’avió s’ha acomiadat en català (cosa que no havia vist mai abans en els meus múltiples viatges anteriors) i el taxista que em duia de l'aeroport ha acabat pronunciant amb un accent força acceptable “Jo visc a Andorra”, després de mantenir la típica conversa de reafirmació de la sobirania andorrana. Mentrestant, per la ràdio anunciaven les últimes novetats d'en Lebron James: sembla que la gent comença a creure que acceptarà l'oferta dels New York Knicks. Un cop a casa, obro la tele i veig com Puyol salta per donar a Espanya el pas a la final del mundial. I, per acabar-ho d’arrodonir, surto al carrer i me’n dono compte de que al meu barri (East Village) només hi ha gent jove i guapa, i tots els locals desprenen un no sé què que només et dóna ganes d’entrar i disfrutar d’aquesta nova vida.

No obstant tot això, no em deixo endur per lo idíl·lic de la situació i em mantinc a l’expectativa. El curs comença dintre de 5 dies i ja tinc un munt de feina. Vaig a veure si puc recordar com es feien les derivades.